Camins Sagrats

On la natura parla i els mites bateguen

DARRERES ENTRADES

  • Àries – Foc – Impulsivitat – Coratge
  • Taure – Terra – Constància – Paciència
  • Bessons – Aire – Curiositat – Versatilitat
  • Cranc – Aigua – Sensibilitat – Protecció
  • Lleó – Foc – Orgull – Generositat
  • Verge – Terra – Perfecció – Càlcul
  • Balança – Aire – Diplomàcia – Encant
  • Escorpí – Aigua – Intensitat – Misteri
  • Sagitari – Foc – Aventura – Optimisme
  • Capricorn – Terra – Ambició – Lògica
  • Aquari – Aire – Originalitat – Llibertat
  • Peixos – Aigua – Empatia – Intuïció

Llegim, escoltem

  • El cercle i l’espiral: formes sagrades, camins interiors

     

    Hi ha formes que no només es veuen, sinó que es viuen. El cercle i l’espiral no són només geometries antigues: són mapes. Mapes d’una espiritualitat profunda, silenciosa, arrelada a la terra i a la repetició cíclica de la vida. Formen part de la pell de moltes cultures, però també del nostre cos, del nostre respirar i del nostre caminar interior.

     

    1. Una herència mil·lenària

     

    Les primeres manifestacions simbòliques de la humanitat no van ser paraules, sinó formes. I entre totes, el cercle i l’espiral són les que més apareixen. Les trobem a les tombes neolítiques de Newgrange, a Irlanda, amb espirals gravades a les pedres com a senyal de renaixement. Les cultures celtes consideraven el cercle com la representació de la totalitat, de l’ordre natural, de l’eternitat. En les civilitzacions ibèriques i mediterrànies, l’espiral és sovint associada al femení, al misteri i a la connexió amb les forces tel·lúriques.

     

    En l’art romànic i gòtic, el cercle és el símbol del diví perfecte; en les mandales hindús i budistes, és la representació visual del cosmos i de la ment concentrada. Fins i tot a les cultures amazòniques o aborígens, aquestes formes sorgeixen espontàniament, com si la intuïció arquetípica de la humanitat ens guiés vers uns mateixos patrons essencials.

     

    2. El cercle: límit, totalitat i repòs

     

    El cercle és la forma que no comença ni acaba. Una línia que torna a si mateixa, com els dies, com les estacions, com el batec de la natura quan no és interromput per la pressa. És la primera forma sagrada: un espai protegit, una dansa tancada, un foc al voltant del qual ens reunim.

     

    Els antics dibuixaven cercles per delimitar allò sagrat. No com una frontera, sinó com un espai d’intensificació: el lloc on el món visible i l’invisible es poden trobar. Les rodes de pedra, els cercles druídics, les mandales, les taules rodones. Fins i tot el rostre humà, quan es gira cap a dins, forma un cercle: els ulls tancats, la boca callada, el front serè.

     

    Caminar en cercle és tornar a passar per un mateix lloc amb una mirada nova. No és repetir, sinó reviure. No és tornar enrere, sinó tornar-hi més savi.

     

    3. L’espiral: moviment, creixement i misteri

     

    Si el cercle representa el centre, l’espiral n’és el camí. La vida no va en línia recta. Va en espiral. Ens apropem a les coses per capes, les entenem des de dins, a mesura que les anem habitant.

     

    L’espiral és una forma ancestral que trobem en closques, en galàxies, en remolins d’aigua i en danses rituals. En la iconografia celta, és símbol de transformació. En l’art ibèric, apareix sovint com una marca de pas. En la natura, és una de les formes més recurrents del creixement orgànic: la repetició viva que no cau en la rigidesa.

     

    L’espiritualitat profunda no camina recte. Torna, s’allunya, s’apropa, calla, s’oblida i reapareix. Com una espiral que baixa fins al fons de nosaltres mateixos i hi troba un batec antic que no sabíem que hi era.

     

    4. Formes vives, formes sagrades

     

    Cercle i espiral no són símbols de la perfecció estàtica, sinó de l’harmonia viva. Ens conviden a una altra manera de mirar el temps: no com una línia d’urgències, sinó com un espai que respira. A una altra manera d’habitar el món: no com a usuaris, sinó com a pelegrins d’allò que no es pot posseir.

     

    Camins Sagrats neix d’aquesta mirada. Quan dibuixem un cercle, cerquem un espai sagrat. Quan tracem una espiral, iniciem un camí. I quan combinem les dues formes, entenem que l’espiritualitat no és només ascens, ni només repòs: és moviment arrelat, és silenci en trànsit.

     

    5. I tu, com hi pots connectar?

     

    No cal gaire cosa. Només un espai, un temps i la disposició de mirar cap endins.

     

    — Dibuixa un cercle al terra, amb pedres, branques o simplement amb la mirada. Entra-hi descalç. No facis res. Respira. Deixa que el silenci ocupi l’espai.

    — Traça una espiral en un full o a la sorra. Deixa que la mà s’hi endinsi com qui segueix un corrent. No busquis cap final. Només camina-la amb el gest.

    — Camina a poc a poc formant un cercle. Pot ser en un prat, al bosc, o dins teu. Deixa que els peus marquin el ritme de la presència.

    — Mira una closca, una flor, un remolí. No et cal entendre’l. Només observa: l’espiral hi és. La vida s’hi desplega en silenci.

     

    Aquestes formes no són rituals antics oblidats. Encara bateguen. Només cal aturar-se per sentir-les.

     

  • Caminar descalç: l’espiritualitat a flor de pell

     

    En una societat que ens aïlla del contacte directe amb la natura, caminar descalç esdevé un acte subversiu, un retorn conscient a allò essencial. No es tracta només de prescindir del calçat: es tracta de desfer camins interiors, de desaprendre, d’obrir els sentits i reconnectar amb la memòria viva de la Terra. Aquesta pràctica ancestral, present en nombroses cultures i tradicions espirituals, amaga un poder de regeneració que sovint oblidem.

     

    Caminar descalços ens fa baixar del cap al cos, de la velocitat al ritme natural, del soroll extern al silenci intern. La planta del peu, rica en terminacions nervioses, esdevé una antena subtil que capta les textures, les temperatures, les vibracions del món. Quan trepitgem terra humida, pedra calenta, fusta vella o herba fresca, no sols activem respostes fisiològiques, sinó que també recordem, inconscientment, els camins que van recórrer els nostres avantpassats.

     

    Moltes tradicions atribuïen al caminar descalç un valor sagrat. Els druides practicaven rituals a cel obert amb els peus nus, per sentir el batec tel·lúric de la Mare Terra, de Gaia. En certes cultures indígenes, el contacte directe amb el sòl es considera indispensable per a mantenir l’equilibri espiritual i físic. I en el ioga, caminar descalç forma part de la consciència corporal que connecta amb el present.

     

    En àmbits contemporanis, s’ha popularitzat el concepte d’earthing o grounding: la pràctica de caminar descalç per absorbir electrons lliures del terra, amb efectes beneficiosos per a la salut, com ara la reducció de la inflamació, del cortisol i de l’estrès. Un estudi publicat per Chevalier et al. (2012) a Journal of Environmental and Public Health apuntava que l’earthing pot modificar l’electricitat corporal i millorar paràmetres fisiològics. Més enllà de l’evidència empírica, però, el veritable valor de caminar descalç rau en la seva capacitat de generar presència, humilitat i arrelament.

     

    Perquè caminar descalç és tornar al pas lent, al contacte real. Ens invita a mirar a terra i, paradoxalment, això ens eleva. Ens fa recordar que som animals sagrats, que no necessitem gaire per sentir-nos vius. Que una caminada descalça pel bosc, per un camí de terra o fins i tot per la platja, pot esdevenir un ritual profund.

     

    Com iniciar el ritual de caminar descalç:

     

    1. Escull un lloc segur i natural: un jardí, un prat, un corriol de bosc, una riba. Millor si és un espai on et sentis tranquil i sense interrupcions.
    2. Respira i observa: abans de caminar, atura’t. Tanca els ulls. Sent el vent, els sons, les olors. Respira profundament i allibera tensió.
    3. Treballa la consciència del peu: deixa que els peus s’adaptin a la superfície. No forcis el pas. Sigues conscient del contacte, dels petits punts de pressió, de la textura.
    4. Camina a poc a poc: deixa que cada pas sigui una pregària. Un agraïment. Si vols, pots repetir mentalment alguna paraula o mantra, que t’ajudi a fer consciència i connexió.
    5. Finalitza amb gratitud: en acabar, torna a seure. Dona les gràcies a la Terra. Observa com et sents. Fes-ne memòria.

     

    Aquest gest tan simple pot transformar-nos. Pot esdevenir una pràctica setmanal, una porta d’entrada a una espiritualitat senzilla, arrelada i autèntica.

     

    Quan caminem descalços, no som només cossos que es desplacen: som esperits que recorden.

     

  • El silenci no és buit

     

    Vivim en un món saturat de soroll. Soroll extern, de paraules, de motors, de pantalles. I soroll intern, de pensaments constants, de preocupacions, de veus que no callen dins nostre. Enmig d’aquest brogit, el silenci ens incomoda. El confonem amb buit. Amb absència. Però no ho és.

     

    Les tradicions antigues ho sabien: el silenci és un espai viu, ple de presència. Als boscos sagrats, als temples antics, en les cerimònies a la natura, el silenci no era una mancança, sinó una condició indispensable per escoltar el que realment importa.

     

    Quan caminem pel bosc i de cop tot calla, no estem davant d’un buit. Estem davant d’una presència invisible. Quan el vent s’atura, quan els ocells deixen de cantar, el silenci parla. I ens parla de nosaltres mateixos, del que som quan deixem de fingir, de les memòries que la natura guarda sota les fulles i les arrels.

     

    Aquest silenci no és només un fenomen extern, sinó també un estat intern que cal cultivar. Com recorda Raimon Panikkar en la seva obra La plenitud de l’home (1999), “el silenci no és absència de paraula, sinó la matriu d’on la paraula emergeix amb sentit”. Sense silenci, tot es converteix en soroll innecessari.

     

    Les cultures tradicionals veneraven el silenci com a espai sagrat i com a via de coneixement. Els druides celebraven rituals en indrets boscosos on el silenci permetia escoltar els senyals de la natura. Els antics eremites s’endinsaven al desert o al bosc buscant un silenci que no era aïllament, sinó una manera d’escoltar més profundament.

     

    Reivindicar el silenci és un acte de resistència i de saviesa. No cal fugir lluny: en un racó de natura, en una estona de calma a casa, podem buscar aquest silenci viu. Només cal asseure’ns, respirar, callar. Al principi incomoda. Després revela. I quan ens acostumem, descobrim que el silenci no és buit: és el llenguatge antic del món.

     

    En la tradició pagana, el silenci és un portal. És en el silenci que escoltem la veu de la terra, el murmuri dels avantpassats, l’eco dels ritus oblidats. És en el silenci que la natura ens parla sense presses, sense paraules buides, només amb presència.

     

    Us proposem, doncs, un gest senzill i profund: reservar moments per escoltar el silenci. Pot ser un passeig solitari pel bosc, una estona contemplant la posta de sol, o simplement seure, tancar els ulls i deixar que la quietud s’instal·li. No busquem res. Deixem que el silenci parli. I llavors, potser, escoltarem.

     

    El silenci no és buit: és l’espai on el record es desperta, on la saviesa antiga pot parlar, on el cor pot reposar, i on nosaltres, finalment, podem ser presents.

     

  • Hypericum perforatum

     

    L’hipèric, conegut popularment com a herba de Sant Joan, és una de les plantes més arrelades en la tradició medicinal i màgica d’Europa, i també als Països Catalans. El seu nom s’associa amb el solstici d’estiu i les celebracions de Sant Joan (24 de juny), moment en què es considera que la planta arriba al seu màxim potencial.

     

    Usos medicinals tradicionals

     

    L’hipèric s’ha utilitzat des de l’antiguitat per les seves propietats curatives, especialment:

     

    • Cicatritzant i antiinflamatori: l’oli d’hipèric, preparat macerant les flors en oli (tradicionalment d’oliva), s’utilitza per tractar cremades, ferides, cops i irritacions cutànies.
    • Antidepressiu lleu: la infusió de les flors s’ha emprat tradicionalment per fer més suportable la tristesa, l’ansietat i els estats de defalliment anímic. La ciència moderna ha confirmat que conté hipericina, un principi actiu amb efectes antidepressius.
    • Antiviral i antisèptic: en preparacions externes, ajuda a desinfectar petites ferides.

     

    Però cal tenir precaució! L’hipèric pot interactuar amb medicaments com antidepressius, anticoagulants o anticonceptius. Cal consultar sempre amb un professional abans de consumir-lo.

     

    Usos místics, màgics i espirituals

     

    Més enllà de les seves propietats medicinals, l’hipèric és una planta profundament vinculada a la protecció i la llum espiritual:

     

    • Protecció contra els mals esperits i energies negatives: es creia que penjar rams d’hipèric a portes i finestres allunyava les forces fosques.
    • Rituals de purificació: cremar-ne petites branques o fulles s’utilitzava per netejar espais i persones.
    • Connexió amb el solstici d’estiu: collit la nit de Sant Joan, es considerava especialment poderós, car es pensava que absorbia l’energia solar i la llum del dia més llarg de l’any.
    • Amulet de llum: portar-ne un petit ram sec en una bossa o a la butxaca es deia que ajudava a combatre la tristesa i la foscor interior.

     

    Preparació tradicional: oli de Sant Joan

     

    Una de les preparacions més conegudes és l’oli vermell d’hipèric, elaborat així:

     

    1. Recollir les flors fresques un matí assolellat prop del solstici d’estiu.
    2. Macerar-les en oli d’oliva durant 40 dies en un pot de vidre, exposat a la llum solar.
    3. Filtrar l’oli, que adquirirà un to vermellós característic.
    4. Guardar-lo en un recipient fosc per a ús extern.

     

    Hipèric avui

     

    A Camins Sagrats, honorem les plantes com a éssers vius carregats de saviesa. L’hipèric és molt més que un simple remei: és llum que recorda, protecció ancestral i un vincle viu amb la natura i els cicles del món antic.

     

  • Meditació de l’arrelament

     

    L’arrelament és una de les meditacions més importants i consisteix a entrar en harmonia amb l’energia de la terra. Hem de seure còmodament, si és possible a l’aire lliure, sobre herba o fulles, en llocs naturals de la teva elecció. Si és a casa, fes que l’entorn sigui el més adient per al que faràs.

     

    Un cop hàgim escollit el lloc adequat i estiguem asseguts amb l’esquena recta, tancarem els ulls i farem respiracions i expiracions conscients fins que siguem conscients que la nostra ment està més relaxada, més lliure dels nostres quefers quotidians. En aquest moment, imagina que ets un arbre. Des de la base de la columna vertebral surten les arrels que penetren profundament en la terra humida i fosca. Cava amb profunditat. Fes-les anar ben endins. Visualitza en tot moment aquestes arrels, totes, les més primes i les més gruixudes. Observa com s’escampen i són nodrides per la terra. Imagina com ha sortit de tu tot allò que no vols a la teva vida. Ara que el teu interior està més net, fes que les teves arrels absorbeixin la forta i positiva energia de l’Antiga Mare i la portin cap al teu cos, cap al teu tronc. Visualitza com aquesta nova llum s’escampa pel teu cos. Pots veure una llum blava, platejada, daurada. La saba positiva flueix dins nostre com a sang nova. Amb els ulls que continuen tancats movem el cap amunt i observem com d’aquest surten branques, rames i fulles que saluden i persegueixen la llum de l’Antic Pare.

     

    Ara ets un arbre. Ets arrels, tronc, i branques i rames i fulles. Ets passat, present i futur. Ets un ésser renovat. Ets un ésser en equilibri. El teu esperit està ple a vessar de la llum de l’abisme i de la llum celestial. Ets present entre dos pols d’energia: la del Pare i la de la Mare, la del Sol i la de la Terra, la del cap i la del ventre, la del Gran Déu i la de la Gran Deessa.

     

    Roman en aquesta posició tant de temps com vulguis. Ets un element de connexió entre l’interior i l’exterior. Ets un ésser que flueix. Fes fora la foscor i deixa que entri la llum. Purifica el teu cos, la teva ment, el teu esperit. Renova’t i sigues una persona renovada. Camina amb pas ferm i més lliure. Aixeca la mirada i sent-te cofoi de la teva nova realitat. T’ho mereixes.

     

    Una abraçada.

     

  • L’estiu comença, però la llum retrocedeix

     

    Amb el solstici d’estiu de fa uns dies hem celebrat l’inici oficial de l’estació més lluminosa i exuberant de l’any. Tanmateix, aquest moment de plenitud solar amaga una veritat subtil que les cultures antigues coneixien bé: quan la llum arriba al seu zenit, ja ha començat a retrocedir.

     

    Pot semblar una contradicció. Com pot ser que l’estiu comenci i alhora la llum decreixi? La resposta és simple, però profunda: el calendari solar i el cicle vital no es basen en dates fixades, sinó en processos naturals. Amb el solstici, el Sol assoleix el punt més alt al cel i els dies comencen a escurçar-se, tot i que la calor i l’exuberància de la natura continuaran encara setmanes.

     

    Les tradicions ancestrals entenien aquest joc de llum i ombra com una lliçó de saviesa. El cim mai és permanent. Tot és cicle. Tot és transitori. Els romans, amb la seva rigorosa observació dels astres, celebraven les calendes de juliol com el començament d’un declivi imperceptible. Els pobles cèltics, a través de Litha, honoraven tant la plenitud com el record que res dura per sempre.

     

    Des d’una perspectiva simbòlica, aquest moment ens recorda que, sovint, és en el punt àlgid on ja germina la caiguda. Quan ens sentim plens, forts, lluminosos, també hem d’escoltar el batec subtil que ens adverteix: la plenitud no és estanca. La natura ens ho mostra: les espigues creixen, el bosc reverdeix, però la llum, inexorablement, comença a minvar.

     

    Aquesta consciència no ha de ser motiu de temor, sinó de profunditat. Saber que tot culmina i tot retrocedeix ens prepara per viure amb més plenitud el present, sense l’arrogància de qui es creu al cim per sempre, ni la por de qui s’espanta del cicle.

     

    Podem aprofitar aquest inici d’estiu per integrar rituals senzills que ens ajudin a connectar amb aquest ritme subtil:

     

    • Passejades lentes al capvespre, observant com la claror s’esvaeix.
    • Collir plantes d’estiu, com la berbena o el romaní, per assecar-les i guardar-les com a record de la llum.
    • Anotar en un quadern personal quines “llums” internes volem conservar i quines ja poden començar a minvar.

     

    L’estiu comença, la natura esclata, el foc encara batega, però la llum, fidel al seu cicle, retrocedeix. I en aquest retrocés hi ha, també, una altra forma de saviesa.

     

  • L’arbre com a eix del món

    L’arbre sagrat constitueix un dels símbols més antics i transversals de la humanitat. Tal com exposa Mircea Eliade (1957) a El sagrat i el profà, l’axis mundi, o eix del món, apareix en múltiples cultures com el punt de connexió entre el món inferior, la terra i el món superior. Aquest eix còsmic es manifesta sovint com una muntanya, una escala, un pilar… o, de manera especialment eloqüent, com un arbre. El tronc representa la verticalitat i l’estabilitat; les branques, l’ascensió i l’expansió; i les arrels, la profunditat i el vincle amb l’inframón i els ancestres. Aquesta estructura tripartida es correspon amb les divisions cosmològiques de moltes tradicions: cel, terra i inframon.

     

    En la mitologia nòrdica, l’Ígdrasil, segons Rudolf Simek (Dictionary of Northern Mythology, 2007), és un freixe colossal que sosté i connecta els nou mons del cosmos, convertint-se no només en l’estructura de l’univers sinó en el mapa simbòlic del destí i el temps. A la tradició cèltica, els boscos i els arbres, particularment el roure, el teix o el faig, són considerats éssers vius amb esperit propi. Els druides concebien el bosc com un espai liminal d’accés al sagrat, tal com exposa J. Markale a Les celtes et la civilisation celtiques (1993).

     

    A les cultures de l’antiga Mesopotàmia, l’Arbre de la Vida apareix gravat com a símbol de mediació entre el poder terrenal i les divinitats. D’altra banda, la figuera sagrada (Ficus religiosa) és venerada tant en l’hinduisme com en el budisme, com a símbol d’il·luminació: sota les seves branques, Siddharta Gautama esdevingué Buda.

     

    Fins i tot en el cristianisme, l’arbre ocupa un lloc paradoxal: l’Arbre del Coneixement marca la caiguda, però també representa el desig de saviesa i l’accés al misteri, elements fonamentals de la tradició sapiencial.

     

    L’arbre expressa una dualitat intrínseca: la part visible i la subterrània. Aquesta metàfora ha estat explorada en profunditat per Carl Gustav Jung (El hombre y sus símbolos, 1964), qui interpreta l’arbre com a símbol del Selbst, o si-mateix, la totalitat psíquica de l’ésser humà. Les arrels simbolitzen l’inconscient profund i els orígens, mentre que les branques i el creixement apunten al procés d’individuació i transcendència.

     

    En el context neopagà i druídic, tal com exposa Emma Restall Orr (Living Druidry, 2006), l’arbre esdevé un mirall viu dels cicles naturals. El seu comportament estacionari reflecteix la Roda de l’Any: a Beltane (maig) floreix; a Litha (juny) arriba al seu zenit vital; a Mabon (setembre) es recull; i a Samhain (novembre) torna a la terra en un gest de mort i renovació. Aquest patró és, alhora, un ensenyament sobre els nostres propis cicles interns.

     

    L’arbre sagrat no és un simple motiu decoratiu ni un símbol folklòric residual. És un recordatori viu de la nostra condició transitòria, de la necessitat d’arrelar per poder créixer, i de la importància de comprendre que entre l’ascensió i la profunditat hi ha un tronc: el nucli, el centre, l’espai on es concilien el visible i l’invisible. Recuperar l’arbre com a axis mundi és també recuperar el respecte pels ritmes, la memòria dels ancestres i l’esperança d’ascendir cap a la llum. És arrel, tronc i branca, és mar, terra i aire, és passat, present i futur.

     

    Referències bibliogràfiques:

     

    – Eliade, M. (2012). El sagrat i el profà. Barcelona: Fragmenta Editorial.

    – Jung, C. G. (1964). El hombre y sus símbolos. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica

    – Markale, J. (1993). Les celtes et la civilisation celtiques. Paris: Éditions Payot & Rivages

    – Orr, E. R. (2006). Living Druidry. London: Piatkus Books.

    – Simek, R. (2007). Dictionary of Northern Mythology. Cambridge: D.S. Brewer.

  • Caminar sobre cendra

    La cendra no és només el residu d’un foc apagat: és la memòria del que ha cremat, del que ha estat flama, del que ha il·luminat i escalfat. En les cultures tradicionals, la cendra no s’associa únicament a la fi, sinó a la transformació. Caminar sobre cendra és, per tant, una metàfora poderosa: indica la disposició d’aquell que vol comprendre, no només encendre. D’aquell que no busca només començar de nou, sinó recordar el que s’ha perdut. Aquest article és una prolongació de l’article El foc que recorda, però hi afegeix una capa més: la del caminar.

     

    En moltes tradicions antigues, la cendra tenia un ús ritual. Servia per protegir, purificar o marcar. Al món cristià, el Dimecres de Cendra inicia el camí cap a la Quaresma, símbol d’humilitat i penediment. En el context hindú, les cendres (vibhuti) de les fogueres rituals s’utilitzen com a senyal de devoció i desapropiació. En ambdós casos, com assenyala A. Coomaraswamy (1946), «la cendra és la consagració del que s’ha ofert al foc, una empremta visible del que ja és espiritual».

     

    Així doncs, caminar sobre cendra és també caminar sobre memòria espiritualitzada. Sobre allò que ha estat sublimat pel foc i ha deixat un rastre subtil. És un gest de respecte, d’honra. De lectura simbòlica del terreny que trepitgem.

     

    Tota flama consumeix. I el perill del foc, com el del desig, és l’oblit. Però quan el foc crema amb consciència, deixa empremta. I la cendra és aquesta petjada que ens demana no pas lamentació, sinó saviesa. Francesc Torralba, en el seu llibre Els camins de la vida (2020), parla del record com a brúixola per a l’acció: «el passat no ha de ser un llast, sinó una font de discerniment». Això és exactament el que simbolitza caminar sobre cendra: mirar endavant sabent què hem deixat enrere.

     

    Aquest és el pas següent després del solstici d’estiu. Litha culmina amb la plenitud del foc, però també inicia el declivi de la llum. El foc ja no s’alça; ara resta a la terra. Ja no és flama, sinó rastre. Ja no és celebració, sinó aprenentatge. No és un final, sinó una crida a la consciència.

     

    Caminar sobre cendra no és caminar per destruir ni per esborrar. És una forma d’escolta. D’atenció. D’arrelar-se al missatge que el foc ha deixat. En paraules de Gaston Bachelard (La flamme d’une chandelle, 1961), «la flama viu mentre és mirada; després només resta la cendra que parla en silenci». El caminar, doncs, és una forma de lectura.

     

    En la pràctica espiritual, caminar no és una acció banal. És un ritus. A les tradicions budistes, el kinhin —el caminar meditatiu— és una prolongació del zazen. A l’occident pagà, caminar el cercle és una manera de centrar-se i connectar amb els elements. El moviment pausat sobre cendra ens recorda que no cal pressa per comprendre. Que tot allò que el foc ha revelat, ara es pot sedimentar.

     

    Caminar sobre cendra és, finalment, una invitació a no repetir sense consciència, a no revifar el foc sense sentit. A reconèixer els errors cremats, les paraules dites, les llavors mal sembrades. Però també a trobar-hi restes de llum, missatges amagats. Com en la poesia d’Emily Dickinson, que escrivia: «Ashes denote that fire was / Respect the grayest pile / For the Departed Creature’s sake / That hovered there awhile». (Poema núm. 1742)

     

    Així, el foc que recorda es fa cendra, i la cendra es fa camí. Caminar-lo no és mirar enrere, sinó mirar endins. No per apagar res, sinó per encendre-ho de nou amb més saviesa.

     

    Una abraçada, espurnes lliures.

     

    Referències bibliogràfiques

    • Bachelard, G. (1961). La flamme d’une chandelle. Paris: PUF.
    • Coomaraswamy, A. K. (1946). Figures of Speech or Figures of Thought?. New York: Bollingen.
    • Dickinson, E. (Poema 1742). The Complete Poems of Emily Dickinson.
    • Torralba, F. (2020). Els camins de la vida. Barcelona: Pòrtic.

  • Escoltar el bosc

    Hi ha veus que només es deixen sentir quan deixem de parlar.

     

    I potser cap espai no exigeix més silenci interior que el bosc. No pas el silenci dels llavis, sinó aquell que s’enfonsa darrere els pensaments, que s’escampa per dins com una boira suau. Entrar en un bosc no és caminar entre arbres: és creuar un llindar.

     

    Els antics no hi entraven de qualsevol manera. N’hi havia que demanaven permís, que tocaven la terra amb els palmells, que oferien una pedra, un cant, una paraula humil. Sabien que allò que començava allà dins no era només paisatge: era presència. I una presència que, si l’escoltes, parla.

     

    No cal entendre el llenguatge del bosc per reconèixer que hi ha paraules que no són humanes.

     

    El cruixit de les branques, la lentitud de la molsa, la llum que es filtra entre les fulles, el cant d’un ocell que no es deixa veure… Tot això diu. Tot això interpel·la. Però no pas amb frases ni amb doctrines. Amb símbols. Amb ritmes. Amb misteris.

     

    Escoltar el bosc és deixar que el món deixi d’estar en funció nostra.

     

    Avui estem acostumats a entrar a la natura com a espectadors, o com a consumidors. Volem fer-hi fotos, parlar-hi en veu alta, conquerir-la. Però quan el bosc s’ofereix de debò, només ho fa a qui sap quedar-se quiet. A qui camina lentament. A qui no vol res. A qui reconeix que no calen respostes quan el que tens davant és una altra forma de veritat.

     

    Hi ha arbres que guarden secrets. I no perquè siguin màgics, sinó perquè són vells.

     

    Perquè han vist més hiverns que nosaltres. Perquè saben de ventades i arrels. Perquè s’arrelen cap avall mentre s’obren al cel. Els druides, com tantes altres tradicions, ho entenien: l’arbre és pont, és eix, és ensenyament viu. Escoltar el bosc, doncs, és escoltar els arbres com qui escolta una memòria que encara batega.

     

    Per això, escoltar el bosc no és només una metàfora.

     

    És un acte espiritual, un ritual lent. Caldria fer-ho més sovint. Deixar el telèfon. No buscar senderes marcades. Deixar que el silenci ens faci una mica més porosos. Més receptius. Més savis.

     

    Quan el bosc parla,

    no ho fa amb veu humana.

    Per això només l’entén

    qui ha après a callar.

     

     

  • El foc que recorda

    En els camins de l’esperit, no sempre la urgència és encendre.

     

    Sovint, allò més necessari és aturar-se. No per inacció, sinó per escoltar el silenci antic. Ens hem avesat a cercar llum com qui encén espelmes sense preguntar-se d’on ve la flama. Però la veritable claror no neix del desig de brillar, sinó del record. I abans que la llum, hi ha la cendra. Hi ha el rastre d’allò que ja ha cremat. I potser, si l’escoltem amb respecte, aquest rastre encara ens pot guiar.

     

    La cendra no és només un final: és la memòria material del foc.

     

    En moltes cultures antigues, la cendra tenia un valor sagrat. S’hi llegien missatges, s’hi endevinava el que havia estat. Era la petjada d’una llum que havia existit i que encara deixava rastre. És per això que, quan caminem per un sender espiritual, no hauríem de començar encenent, sinó escoltant.

     

    No tot foc és sagrat.

     

    No tota flama és símbol viu. El foc pot escalfar, però també pot devorar. Pot aplegar, però també pot separar. El perill no és tant el foc en si mateix, sinó la manera com l’emprem. Quan el ritual es converteix en espectacle, quan la llum és només decoració, quan l’espurna no neix d’una necessitat interior sinó d’una voluntat de lluïment, el foc deixa de connectar. I això és fonamental: el foc sagrat no és mai un objecte estètic. És una força que transforma, però només si hi ha una veritat al darrere.

     

    Tot i això, hi ha focs que perduren.

     

    Focs que es transmeten amb respecte, com si fossin un llenguatge viu. La flama olímpica que mai no s’apaga, els focs en temps del solstici d’estiu que encenen les nits més curtes de l’any, els ciris als altars familiars, la llar encesa en silenci… Tots aquests focs no són simplement rituals: són ponts. Ens vinculen amb els qui ens han precedit i amb una part de nosaltres que sovint oblidem. Quan encenem aquestes flames, no estem creant quelcom nou: estem recordant.

     

    Per això, més que voler inventar, cal voler escoltar.

     

    No hi ha cap urgència a encendre. La urgència és entendre quin foc portem dins, d’on ve, i què vol dir realment il·luminar. La flama que val la pena no esclata, no s’imposa. Batega amb discreció, alimentada per un gest conscient, per una paraula neta, per una memòria viva.