Camins Sagrats

Hi ha qui escriu per fugir, i hi ha qui escriu per tornar. Jo us escric per tornar.

Tornem a allò que reconeixem com a propi: una llum que cau sobre la pedra vella, un riu que respira lent, un silenci que encara sap parlar. Escriure sobre el que estimem és una manera de dir-li al món que aquest lloc existeix, que no és només un paisatge sinó una memòria viva.

Cada text és una petita ofrena: una paraula que s’arrela, que mira endins i recorda. Potser no canvia res, potser només posa nom a allò que ja hi és, però això, de vegades, ja és prou.

Perquè quan escrivim, el territori ens torna la veu. Ens recorda que som part d’ell, no pas espectadors. Que les pedres, els arbres i els rius no són decorat, sinó companys antics, guardians d’una saviesa que només s’activa quan hi posem paraules.

Escriure és una forma de gratitud: una manera d’aturar el temps, de fer durar allò que és efímer. Quan descrivim una flaire, un carrer, una ombra o una veu, estem dient que ens importa; que no volem que desaparegui sota el soroll dels dies.

Cada text és un gest d’amor petit i obstinat. Com qui planta un arbre, sense saber si en veurà la plenitud, però sabent que algú, un dia, s’hi aturarà a l’ombra.

Escrivim perquè volem conservar l’espurna. Perquè el territori no és un decorat, sinó una forma d’ànima. I quan l’ànima parla, el camí continua.

Camins Sagrats | On la natura parla i els mites bateguen