Camins Sagrats

Quan arriba el temps de Màbon, l’equinocci de tardor, el món es deté un instant en equilibri. El dia i la nit s’igualen, i el sol sembla contenir la respiració abans de decantar-se cap a la foscor. És un moment breu i precís, però alhora immens: la natura ens recorda que tot cicle conté el seu punt de balança, i que la plenitud no es mesura només en la llum, sinó també en la serenor de la foscor que s’acosta.

Màbon ens convida a mirar el nostre entorn amb ulls nous. Podem observar el canvi en el paisatge: les fulles que comencen a tenyir-se de colors càlids, els fruits madurs que encara pengen de les branques, l’aire que es refresca. És un temps idoni per fer balanç personal: què hem sembrat i collit des de l’estiu? Què queda pendent? Què podem deixar enrere abans d’endinsar-nos a la tardor?

Alguns gestos senzills ens ajuden a viure aquest moment:

• Recol·lectar fruits de temporada —raïm, magranes, figues, carbasses— i compartir-los en un àpat.
• Encendre espelmes al vespre, deixant que la llum suau recordi la balança entre claror i ombra.
• Crear a casa un petit espai amb fulles, pedres o fruits secs que simbolitzi la gratitud per la collita.

Aquestes pràctiques no són rituals complicats, sinó maneres de connectar el cos i la ment amb el ritme de la terra.

Màbon és una porta de pas. No és només una data astronòmica, sinó un llindar espiritual: el moment en què tot s’atura un instant, i el temps sembla obrir-se a l’interior. La foscor que arriba no és amenaça, sinó refugi i preparació. És la nit que guarda la llavor perquè torni a néixer.

És també el temps de la memòria. Antigament, es recordava als avantpassats, com si l’equinocci obrís un pont entre el present i el passat. La balança entre llum i foscor ens parla també de la balança entre vida i mort, entre presència i absència. En aquest sentit, Màbon és un preludi de Samhain, de Tots Sants, el moment de retre homenatge als qui ens han precedit.

Els filòsofs han intuït en moments com aquest una lliçó de vida. Montaigne ens recorda que res no roman quiet, que la vida és un moviment perpetu. Byung-Chul Han parla de la lentitud i de la contemplació com una resistència necessària en un món massa accelerat. Simone Weil diu que l’atenció és la forma més pura de pregària: i l’equinocci és precisament un exercici d’atenció a l’ordre invisible de la natura.

Aquí, a les Terres de l’Ebre, Màbon té gust d’arròs a punt de ser segat, d’oliveres que s’endinsen cap a la collita de l’oli. Té la flaire dels camps que descansen i el so de les nits que s’allarguen. És una experiència local i universal alhora: cadascú, en el seu entorn, pot descobrir el mateix missatge.

Màbon ens convida a donar gràcies pels fruits rebuts i a acceptar amb serenor la foscor que s’acosta. No hi ha collita sense sembrar, ni llum sense ombra. La vida és cicle, retorn, alternança.

Quan el dia i la nit s’igualen, també nosaltres som cridats a buscar l’equilibri dins nostre. Honrar aquest instant és reconciliar-nos amb la roda sencera: som fruit i llavor, claror i ombra, plenitud i buit. L’equinocci de tardor ens recorda que només quan abracem la foscor amb serenor podem preparar-nos per a la nova llum que vindrà.

Una abraçada, fulles de tardor.

Camins Sagrats | On la natura parla i els mites bateguen