Camins Sagrats

Vivim envoltats d’un mercat espiritual que promet pau, plenitud i “vibració alta” com si fossin productes a l’abast de tothom, sempre que estiguis disposat a pagar el curs, fer el ritual buit de torn, comprar l’amulet. En aquesta nova economia de l’ànima, l’experiència espiritual ha estat transformada en un objecte de consum emocional, vestit de frases boniques i estètica acuradament lluminosa.

Frases com aquestes es repeteixen arreu:

• “Eleva la teva vibració i tot fluirà.”
• “Atraus allò que penses.”
• “Tot el que et passa és perquè l’univers t’ho ha posat al camí.”
• “Estigues en la llum. Fuig de la gent tòxica.”
• “Connecta amb la teva abundància natural.”
• “Si tens pensaments negatius, estàs bloquejant la teva energia.”

Aquestes màximes, difoses a través de xarxes, llibres d’autoajuda, vídeos curts o cartes d’oracles que no veuen, comparteixen un mateix rerefons: la idea que la realitat depèn només de tu. Que si pateixes, és perquè no vibres prou alt. Que si estàs trist, és perquè no saps deixar anar. Que si et sents perdut, és perquè no escoltes prou la teva essència. El dolor es converteix en culpa. El món es redueix al teu interior. La injustícia s’esvaeix darrere d’una frase motivadora.

Aquesta forma de positivisme espiritual, lluny de fer-nos més lliures, ens fa més cecs. I el que és més greu: ens fa més solitaris en el patiment, perquè ens diu que tot el que ens passa és responsabilitat nostra. Si no estàs bé, és que ho estàs fent malament. Aquest és el missatge de fons que, sota aparença dolça, esdevé una forma de violència simbòlica.

El filòsof Byung-Chul Han ho advertia: el capitalisme actual ja no ens reprimeix, sinó que ens fa creure que tot depèn de la nostra pròpia actitud. L’espiritualitat comercial (aquesta mena de New Age d’autoservei) no qüestiona l’ordre del món, sinó que t’ensenya a adaptar-t’hi amb un somriure. És una espiritualitat que no incomoda, no exigeix, no transforma. Només distreu.

Però les tradicions espirituals profundes, no les ideologies postmodernes d’anar per casa, mai han fugit del dolor. Al contrari. Han reconegut la foscor com una etapa inevitable, sovint sagrada, del camí. En comptes de prometre felicitat, oferien sentit. En comptes de vibracions altes, ens ensenyaven a caminar pel fang.

A Sumer, Inanna descendeix nua al món subterrani per morir i renéixer. A l’antiga Grècia, Persèfone (la jove arrencada de la llum) es converteix en reina dels morts. En la tradició hel·lènica, Hècate habita els camins tallats, les cruïlles, les ombres. Kālī, a l’Índia, destrueix les il·lusions, amb la llengua fora i el collaret de cranis, no com a figura malèvola, sinó com a símbol de la veritat que trenca màscares. I en el cristianisme catòlic, la Mare de Déu dels Dolors assumeix el silenci, la pèrdua, l’espasa clavada al cor.

Cap d’aquestes figures ens diu que hem d’estar sempre bé. Cap ens parla d’abundància ni de vibrar alt. Ens parlen d’acceptar el límit, de travessar la por, de sostenir l’absència. D’abraçar el món tal com és, amb les seves esquerdes. Perquè només qui s’atreveix a mirar la foscor pot començar a transformar-la.

La mística occidental (de Teresa de Jesús a Simone Weil) també ens ho recorda. Teresa de Jesús no ofereix llum fàcil, sinó un “castell interior” ple de passadissos, dubtes i silencis. Joan de la Creu ens parla de la nit fosca de l’ànima com a prova necessària per a tot despertar. Simone Weil advertia que la presència real del diví sovint es manifesta com a absència, com a buidor insuportable que trenca l’ego i obre un espai per a l’altre.

Aquesta és l’espiritualitat que defensem a Camins Sagrats: no una espiritualitat edulcorada, de frases per emmarcar, sinó una espiritualitat de carn i ombra, de veritat i resistència. Una espiritualitat que no té por de fer-se preguntes, d’assumir contradiccions, d’afrontar la nit. Que no s’obsessiona per vibrar alt, sinó que sap quan cal baixar a les arrels.

En un món que et diu que siguis sempre feliç, reconèixer el teu dolor sense maquillar-lo és un acte de llibertat. En una societat que ven llum en pots, escollir la lentitud, el silenci i la incomoditat és un acte de resistència sagrada.

Que no ens sedueixin amb frases. Que no ens robin el camí amb comoditats falses. La llum que val la pena és la que arriba després d’haver travessat les entranyes del bosc.

Camins Sagrats | On la natura parla i els mites bateguen