L’arbre sagrat constitueix un dels símbols més antics i transversals de la humanitat. Tal com exposa Mircea Eliade (1957) a El sagrat i el profà, l’axis mundi, o eix del món, apareix en múltiples cultures com el punt de connexió entre el món inferior, la terra i el món superior. Aquest eix còsmic es manifesta sovint com una muntanya, una escala, un pilar… o, de manera especialment eloqüent, com un arbre. El tronc representa la verticalitat i l’estabilitat; les branques, l’ascensió i l’expansió; i les arrels, la profunditat i el vincle amb l’inframón i els ancestres. Aquesta estructura tripartida es correspon amb les divisions cosmològiques de moltes tradicions: cel, terra i inframon.
En la mitologia nòrdica, l’Ígdrasil, segons Rudolf Simek (Dictionary of Northern Mythology, 2007), és un freixe colossal que sosté i connecta els nou mons del cosmos, convertint-se no només en l’estructura de l’univers sinó en el mapa simbòlic del destí i el temps. A la tradició cèltica, els boscos i els arbres, particularment el roure, el teix o el faig, són considerats éssers vius amb esperit propi. Els druides concebien el bosc com un espai liminal d’accés al sagrat, tal com exposa J. Markale a Les celtes et la civilisation celtiques (1993).
A les cultures de l’antiga Mesopotàmia, l’Arbre de la Vida apareix gravat com a símbol de mediació entre el poder terrenal i les divinitats. D’altra banda, la figuera sagrada (Ficus religiosa) és venerada tant en l’hinduisme com en el budisme, com a símbol d’il·luminació: sota les seves branques, Siddharta Gautama esdevingué Buda.
Fins i tot en el cristianisme, l’arbre ocupa un lloc paradoxal: l’Arbre del Coneixement marca la caiguda, però també representa el desig de saviesa i l’accés al misteri, elements fonamentals de la tradició sapiencial.
L’arbre expressa una dualitat intrínseca: la part visible i la subterrània. Aquesta metàfora ha estat explorada en profunditat per Carl Gustav Jung (El hombre y sus símbolos, 1964), qui interpreta l’arbre com a símbol del Selbst, o si-mateix, la totalitat psíquica de l’ésser humà. Les arrels simbolitzen l’inconscient profund i els orígens, mentre que les branques i el creixement apunten al procés d’individuació i transcendència.
En el context neopagà i druídic, tal com exposa Emma Restall Orr (Living Druidry, 2006), l’arbre esdevé un mirall viu dels cicles naturals. El seu comportament estacionari reflecteix la Roda de l’Any: a Beltane (maig) floreix; a Litha (juny) arriba al seu zenit vital; a Mabon (setembre) es recull; i a Samhain (novembre) torna a la terra en un gest de mort i renovació. Aquest patró és, alhora, un ensenyament sobre els nostres propis cicles interns.
L’arbre sagrat no és un simple motiu decoratiu ni un símbol folklòric residual. És un recordatori viu de la nostra condició transitòria, de la necessitat d’arrelar per poder créixer, i de la importància de comprendre que entre l’ascensió i la profunditat hi ha un tronc: el nucli, el centre, l’espai on es concilien el visible i l’invisible. Recuperar l’arbre com a axis mundi és també recuperar el respecte pels ritmes, la memòria dels ancestres i l’esperança d’ascendir cap a la llum. És arrel, tronc i branca, és mar, terra i aire, és passat, present i futur.
Referències bibliogràfiques:
– Eliade, M. (2012). El sagrat i el profà. Barcelona: Fragmenta Editorial.
– Jung, C. G. (1964). El hombre y sus símbolos. Barcelona: Ediciones Paidós Ibérica
– Markale, J. (1993). Les celtes et la civilisation celtiques. Paris: Éditions Payot & Rivages
– Orr, E. R. (2006). Living Druidry. London: Piatkus Books.
– Simek, R. (2007). Dictionary of Northern Mythology. Cambridge: D.S. Brewer.
Camins Sagrats 
Escriu els teus pensaments