La cendra no és només el residu d’un foc apagat: és la memòria del que ha cremat, del que ha estat flama, del que ha il·luminat i escalfat. En les cultures tradicionals, la cendra no s’associa únicament a la fi, sinó a la transformació. Caminar sobre cendra és, per tant, una metàfora poderosa: indica la disposició d’aquell que vol comprendre, no només encendre. D’aquell que no busca només començar de nou, sinó recordar el que s’ha perdut. Aquest article és una prolongació de l’article El foc que recorda, però hi afegeix una capa més: la del caminar.
En moltes tradicions antigues, la cendra tenia un ús ritual. Servia per protegir, purificar o marcar. Al món cristià, el Dimecres de Cendra inicia el camí cap a la Quaresma, símbol d’humilitat i penediment. En el context hindú, les cendres (vibhuti) de les fogueres rituals s’utilitzen com a senyal de devoció i desapropiació. En ambdós casos, com assenyala A. Coomaraswamy (1946), «la cendra és la consagració del que s’ha ofert al foc, una empremta visible del que ja és espiritual».
Així doncs, caminar sobre cendra és també caminar sobre memòria espiritualitzada. Sobre allò que ha estat sublimat pel foc i ha deixat un rastre subtil. És un gest de respecte, d’honra. De lectura simbòlica del terreny que trepitgem.
Tota flama consumeix. I el perill del foc, com el del desig, és l’oblit. Però quan el foc crema amb consciència, deixa empremta. I la cendra és aquesta petjada que ens demana no pas lamentació, sinó saviesa. Francesc Torralba, en el seu llibre Els camins de la vida (2020), parla del record com a brúixola per a l’acció: «el passat no ha de ser un llast, sinó una font de discerniment». Això és exactament el que simbolitza caminar sobre cendra: mirar endavant sabent què hem deixat enrere.
Aquest és el pas següent després del solstici d’estiu. Litha culmina amb la plenitud del foc, però també inicia el declivi de la llum. El foc ja no s’alça; ara resta a la terra. Ja no és flama, sinó rastre. Ja no és celebració, sinó aprenentatge. No és un final, sinó una crida a la consciència.
Caminar sobre cendra no és caminar per destruir ni per esborrar. És una forma d’escolta. D’atenció. D’arrelar-se al missatge que el foc ha deixat. En paraules de Gaston Bachelard (La flamme d’une chandelle, 1961), «la flama viu mentre és mirada; després només resta la cendra que parla en silenci». El caminar, doncs, és una forma de lectura.
En la pràctica espiritual, caminar no és una acció banal. És un ritus. A les tradicions budistes, el kinhin —el caminar meditatiu— és una prolongació del zazen. A l’occident pagà, caminar el cercle és una manera de centrar-se i connectar amb els elements. El moviment pausat sobre cendra ens recorda que no cal pressa per comprendre. Que tot allò que el foc ha revelat, ara es pot sedimentar.
Caminar sobre cendra és, finalment, una invitació a no repetir sense consciència, a no revifar el foc sense sentit. A reconèixer els errors cremats, les paraules dites, les llavors mal sembrades. Però també a trobar-hi restes de llum, missatges amagats. Com en la poesia d’Emily Dickinson, que escrivia: «Ashes denote that fire was / Respect the grayest pile / For the Departed Creature’s sake / That hovered there awhile». (Poema núm. 1742)
Així, el foc que recorda es fa cendra, i la cendra es fa camí. Caminar-lo no és mirar enrere, sinó mirar endins. No per apagar res, sinó per encendre-ho de nou amb més saviesa.
Una abraçada, espurnes lliures.
Referències bibliogràfiques
- Bachelard, G. (1961). La flamme d’une chandelle. Paris: PUF.
- Coomaraswamy, A. K. (1946). Figures of Speech or Figures of Thought?. New York: Bollingen.
- Dickinson, E. (Poema 1742). The Complete Poems of Emily Dickinson.
- Torralba, F. (2020). Els camins de la vida. Barcelona: Pòrtic.
Camins Sagrats 
Escriu els teus pensaments