Camins Sagrats

On la natura parla i els mites bateguen

DARRERES ENTRADES

  • Àries – Foc – Impulsivitat – Coratge
  • Taure – Terra – Constància – Paciència
  • Bessons – Aire – Curiositat – Versatilitat
  • Cranc – Aigua – Sensibilitat – Protecció
  • Lleó – Foc – Orgull – Generositat
  • Verge – Terra – Perfecció – Càlcul
  • Balança – Aire – Diplomàcia – Encant
  • Escorpí – Aigua – Intensitat – Misteri
  • Sagitari – Foc – Aventura – Optimisme
  • Capricorn – Terra – Ambició – Lògica
  • Aquari – Aire – Originalitat – Llibertat
  • Peixos – Aigua – Empatia – Intuïció

Escoltar el bosc

Hi ha veus que només es deixen sentir quan deixem de parlar.

 

I potser cap espai no exigeix més silenci interior que el bosc. No pas el silenci dels llavis, sinó aquell que s’enfonsa darrere els pensaments, que s’escampa per dins com una boira suau. Entrar en un bosc no és caminar entre arbres: és creuar un llindar.

 

Els antics no hi entraven de qualsevol manera. N’hi havia que demanaven permís, que tocaven la terra amb els palmells, que oferien una pedra, un cant, una paraula humil. Sabien que allò que començava allà dins no era només paisatge: era presència. I una presència que, si l’escoltes, parla.

 

No cal entendre el llenguatge del bosc per reconèixer que hi ha paraules que no són humanes.

 

El cruixit de les branques, la lentitud de la molsa, la llum que es filtra entre les fulles, el cant d’un ocell que no es deixa veure… Tot això diu. Tot això interpel·la. Però no pas amb frases ni amb doctrines. Amb símbols. Amb ritmes. Amb misteris.

 

Escoltar el bosc és deixar que el món deixi d’estar en funció nostra.

 

Avui estem acostumats a entrar a la natura com a espectadors, o com a consumidors. Volem fer-hi fotos, parlar-hi en veu alta, conquerir-la. Però quan el bosc s’ofereix de debò, només ho fa a qui sap quedar-se quiet. A qui camina lentament. A qui no vol res. A qui reconeix que no calen respostes quan el que tens davant és una altra forma de veritat.

 

Hi ha arbres que guarden secrets. I no perquè siguin màgics, sinó perquè són vells.

 

Perquè han vist més hiverns que nosaltres. Perquè saben de ventades i arrels. Perquè s’arrelen cap avall mentre s’obren al cel. Els druides, com tantes altres tradicions, ho entenien: l’arbre és pont, és eix, és ensenyament viu. Escoltar el bosc, doncs, és escoltar els arbres com qui escolta una memòria que encara batega.

 

Per això, escoltar el bosc no és només una metàfora.

 

És un acte espiritual, un ritual lent. Caldria fer-ho més sovint. Deixar el telèfon. No buscar senderes marcades. Deixar que el silenci ens faci una mica més porosos. Més receptius. Més savis.

 

Quan el bosc parla,

no ho fa amb veu humana.

Per això només l’entén

qui ha après a callar.

 

 

Posted in

Escriu els teus pensaments