Camins Sagrats

En els camins de l’esperit, no sempre la urgència és encendre.

Sovint, allò més necessari és aturar-se. No per inacció, sinó per escoltar el silenci antic. Ens hem avesat a cercar llum com qui encén espelmes sense preguntar-se d’on ve la flama. Però la veritable claror no neix del desig de brillar, sinó del record. I abans que la llum, hi ha la cendra. Hi ha el rastre d’allò que ja ha cremat. I potser, si l’escoltem amb respecte, aquest rastre encara ens pot guiar.

La cendra no és només un final: és la memòria material del foc.

En moltes cultures antigues, la cendra tenia un valor sagrat. S’hi llegien missatges, s’hi endevinava el que havia estat. Era la petjada d’una llum que havia existit i que encara deixava rastre. És per això que, quan caminem per un sender espiritual, no hauríem de començar encenent, sinó escoltant.

No tot foc és sagrat.

No tota flama és símbol viu. El foc pot escalfar, però també pot devorar. Pot aplegar, però també pot separar. El perill no és tant el foc en si mateix, sinó la manera com l’emprem. Quan el ritual es converteix en espectacle, quan la llum és només decoració, quan l’espurna no neix d’una necessitat interior sinó d’una voluntat de lluïment, el foc deixa de connectar. I això és fonamental: el foc sagrat no és mai un objecte estètic. És una força que transforma, però només si hi ha una veritat al darrere.

Tot i això, hi ha focs que perduren.

Focs que es transmeten amb respecte, com si fossin un llenguatge viu. La flama olímpica que mai no s’apaga, els focs en temps del solstici d’estiu que encenen les nits més curtes de l’any, els ciris als altars familiars, la llar encesa en silenci… Tots aquests focs no són simplement rituals: són ponts. Ens vinculen amb els qui ens han precedit i amb una part de nosaltres que sovint oblidem. Quan encenem aquestes flames, no estem creant quelcom nou: estem recordant.

Per això, més que voler inventar, cal voler escoltar.

No hi ha cap urgència a encendre. La urgència és entendre quin foc portem dins, d’on ve, i què vol dir realment il·luminar. La flama que val la pena no esclata, no s’imposa. Batega amb discreció, alimentada per un gest conscient, per una paraula neta, per una memòria viva.